ELLA..

Observo en silenci. Després d’uns quants segons em fixo amb una, únicament amb una. S’estenen al meu costat dues barreres que no em deixen veure més enllà, cap direcció i un punt fixa: ella.

Visiblement forta, robusta i de caràcter fort. Sembla tenir una forta cuirassa capaç d’aturar al vol tot allò que l’intenta debilitar.Tinc certa curiositat per descobrir-la mil·límetre a mil·límetre. Em transmet vitalitat i alegria, sembla estar plena d’energia i de vida, potser pel color del pelatge, potser per aquesta actitud simpàtica que sembla tenir, potser per la seva constitució.

Amb unes corbes marcades i segurament per molts sensuals. Sembla estar conforme amb l’aspecte que mostra, de fet, no em transmet què és el que sent ni el que pensa, potser perquè ni sent ni pensa. A vegades fa l’efecte que es mou, però no ho sol fer sovint. Crec que és una cosa normal dins la seva espècie.

Hi ha alguna cosa que m’inquieta per descobrir més sobre ella ara un cop m’he fixat amb l’exterior, amb allò que en un primer moment ens crida més l’atenció i encara que hi ha qui ho nega, allò que t’incita a voler conèixer-la en la part interior. Ara és hora de començar a explorar; si ella em deixa, és clar!

En un principi sembla ser tímida, difícil de poder descobrir més enllà de la forta cuirassa que puc observar a simple vista. Però tot i que el pelatge semblava resistent i dur, mica en mica puc començar a conèixer el seu interior. Em fascina el contrast entre el que podia observar només amb un cop d’ull i allò que estic descobrint. El pelatge ja no és com semblava, per dins sembla fràgil i innocent, blanc i transparent. Em transmet pau i tranquil·litat, no sé si pel color o pel tacte, no sé si per l’olor que de sobte m’envaeix tot el meu sentit de l’olfacte. I és que, quina olor! Em sembla un aroma pur, natural i fresc. Inconscientment em desperta altres sentits.

Veig petits forats, petites marques, potser grans experiències, potser petits fracassos o un cúmul de vivències. Però de ben segur que formen part de la seva identitat, allò que perdurarà amb ella fins la resta dels seus dies.

Segueixo insistint per poder conèixer cada racó, cada detall, intentant despullar-la per conèixer-la en la seva més pura essència.

Aquell olor cada cop és més potent i ella més fràgil. Com més intento endinsar-me al seu interior, més dèbil es mostra.

Ella, que semblava tan forta i resistent a qualsevol adversitat de la vida, ara penja d’un fil, sembla haver perdut la capacitat de xocar amb allò negatiu. Ara sembla una esponja, capaç d’absorbir-ho tot, sigui bo o dolent. Cada pas que faig per descobrir-la em sorprèn, segurament perquè la imatge que havia fet el meu cervell d’ella o la impressió que m’havia causat a simple vista no era real.

Em formulo moltes preguntes. Potser és que realment té una part forta i una part dèbil o potser allò que per fora sembla tan fort en realitat és només una imatge, un embolcall amb el que es recolza per por a demostrar el que realment és, la seva veritable identitat.

M’agrada el tacte, l’olor i el contrast de sensacions que em produeix. M’agrada la taronja.